Discurs de Yair Lapid
Memorial al’Holocaust.
Berlín 20 d’agost 2014
Yair Lapid, actual Ministre de Finances d'Israel i el president del partit Yesh Atid.
L'Holocaust fa
que tots ens fem la mateixa pregunta: Què hauria fet jo?
Què hauria fet jo, que sóc jueu, si hagués viscut a Berlín en 1933, quan Hitler va arribar al poder? Hauria escapat ? Hauria venut la meva casa, hauria venut el meu negoci? hauria tret als meus fills de l'escola en mig de l'any lectiu? O m'hauria dit a mi mateix: això passarà, és simplement una bogeria momentània, Hitler diu totes aquestes coses perquè és un polític que desitja ser elegit. Sí, ell és antisemita, però qui no ho és? Hem passat per coses pitjors. És millor esperar, ajupir el cap. Això també passarà.
Què hagués fet jo, si hagués estat un alemany a Berlín el 18 d'octubre de 1941, quan el primer tren va sortir d'aquesta plataforma, en direcció a l'Est, portant 1.013 jueus entre nens, dones i ancians, tots destinats a morir.
Jo no pregunto que hauria fet si jo hagués estat un nazi, però què hauria fet jo si hagués estat un simple alemany, honest, a l'espera del seu tren diari aquí en aquesta estació? Un ciutadà alemany de la mateixa edat que jo tinc ara, amb fills com els meus; un home que els hagués educat amb els valors de la decència humana bàsica i del dret a la vida, i al respecte. Hauria romàs en silenci? Hauria protestat? Hauria estat un dels pocs berlinesos a unir-se a la clandestinitat antinazi, o hagués estat un dels molts berlinesos que van seguir avançant amb la seva vida fingint que no passava res?
I si jo hagués estat un dels1.013 jueus d’aquell tren? Hi hauria pujat? Hauria tractat d'ajudar a escapolir-se a la meva filla de 18 anys d’edat als boscos del nord? Li hauria suggerit als meus dos fills lluitar fins al final? Hauria deixat caure la meva maleta i començat a córrer? O hauria atacat als guàrdies d'uniformes negres i desitjat una mort ràpida i honorable en lloc de morir lentament de gana i sota tortura?
Crec que sé la resposta i crec que vosaltres també la sabeu.
Cap dels 1.013 jueus que van partir cap a les seves morts va lluitar contra els guàrdies. Ni
ells ni les desenes de milers que els van seguir des d'aquest lloc. Tampoc ho va fer el meu avi, Bela Lampel, quan un soldat alemany se’l va endur des de casa seva a altes hores de la nit el 18 de març de 1944. ”Bitte"(per favor), va dir la seva mare -la meva besàvia Hermine-al soldat alemany. A poc a poc es va posar de genolls i es va abraçar a les botes del soldat.”Bitte, no s'oblidi que vostè també té una mare." El soldat no va dir una paraula. No sabia que des del llit, amagant-se sota el divan, el meu pare l'estava mirant. Un nen jueu de 13 anys que aquella nit es va convertir en un home.
Per què no van plantar cara? Aquesta és la pregunta que em persegueix. Aquesta és la pregunta amb la qual el poble jueu ha estat lluitant des que va partir l'últim tren cap a Auschwitz. I la resposta -l'única resposta- és que no creien en la totalitat del MAL. Sabien, per descomptat, que hi havia gent dolenta al món, però ells no creien en l'existència d'un mal total, un MAL organitzat, sense pietat ni titubejos, un MAL fred que els mirava, però no els mirava ni per un instant, com a humans.
Pels seus assassins, ells no eren persones. no eren mares o pares. No eren fills d'algú. Per als seus assassins, ells mai celebraven el naixement d'un nen, mai s'enamoraven, mai treien al seu vell gos a passejar a les dues del matí, o reien fins a plorar amb l'última comèdia de Max Ehrlich.
Això és el que necessites per matar a un altre home. L’estar convençut que aquell no és en absolut un home. Quan els assassins miraven a les persones que partien d'aquesta plataforma en el seu viatge final, no veien a pares jueus, només a jueus. No eren poetes jueus o músics jueus, només jueus. No eren els senyors *Brauno o els senyors Schwartz, només jueus.
La destrucció comença amb la destrucció de la identitat. No és d'estranyar que el primer que els feien , en arribar a Auschwitz, era tatuar-los un número al seu braç. És *difícil matar a Rebecca Grunwald, una bella jove amb cabells rossos de 18 anys d'edat, però al jueu número 7762A és molt fàcil assassinar-ho. Fins i tot tractant-se de la mateixa persona.
Setanta-cinc anys després, sabem més? Comprenem més?
L'Holocaust va posar davant d'Israel un doble desafiament: d'una banda se’ns va ensenyar que hem de sobreviure a qualsevol preu, i ser capaços de defensar-nos a qualsevol preu. Trens de càrrega amb jueus mai més tornaran a sortir des de cap plataforma del món. La seguretat de l'Estat d'Israel i els seus ciutadans haurà d'estar, per sempre, a les nostres mans únicament . Tenim amics, i estic aquí justament entre amics . La nova Alemanya ha demostrat la seva amistat envers Israel una vegada i una altra, però no hem de, i no podem, lliurar-nos a ningú més que a nosaltres mateixos.
D'altra banda, l'Holocaust ens va ensenyar que no importa sota quines circumstàncies hem de romandre sempre persones morals. La moralitat humana no es jutja quan tot va sobre rodes, es jutja per la nostra capacitat de poder veure el sofriment de l'altre, àdhuc en els casos quan tenim totes les raons per veure només el nostre .
L'Holocaust no es pot comparar –i no ha de ser comparat- a cap altre esdeveniment en la història humana. Va ser - en paraules de l'autor K. Zetnik, supervivent d’Auschwitz - "un altre planeta". No cal comparar, però si hem de sempre recordar el que vam aprendre.
Una guerra com la que lluitem a dia d’avui, que sembla probable que continuï ,i que el món civilitzat –vulgui o no– estarà involucrat , fa que les dues lliçons que vam aprendre de l'Holocaust estiguin enfrontades .
La necessitat de sobreviure'ns ensenya a colpejar fort per defensar-nos. La necessitat de romandre morals , tot i que les circumstàncies siguin immorals, ens ensenya a minimitzar el sofriment humà tant com sigui possible.
La nostra prova moral no es duu a terme en un laboratori esterilitzat , ni sobre una pàgina d'algun filòsof. En les últimes setmanes, ens hem vist enfront de la prova moral sota intensos combats. Milers de coets van ser disparats contra els nostres ciutadans i terroristes armats van cavar túnels propers als nostres jardins d'infants amb l'objectiu de matar o segrestar als nostres fills.
Qualsevol persona que ens critiqui hauria de preguntar-se :"Què faries si vingués algú a l’escola del teu fill amb una pistola a la mà i comencés a disparar?"
*Hamas, a diferència de nosaltres, vol matar jueus. Homes , dones , joves o vells, soldats o civils. No veuen cap diferència, perquè per a ells no som persones. Som jueus i això és raó suficient per assassinar-nos.
La nostra prova moral, fins i tot en aquestes circumstàncies, és continuar però distingint entre enemics i innocents. Cada vegada que un nen mor a Gaza, em trenca el cor. Ells no són Hamas, no són l'enemic, són només nens.
Per això , Israel és el primer país en la història militar que informa al seu enemic per endavant on i quan va a atacar, a fi d'evitar víctimes civils. Israel és l'únic país que transfereix aliments i medicaments al seu enemic, mentre que la lluita continua. Israel és l'únic país on els pilots avorten la seva missió perquè veuen civils sobre el terreny. I malgrat tot, moren nens , i els nens no haurien de morir.
Aquí a Europa, i en altres parts del món, les persones estan còmodament assegudes en les seves llars, veient les notícies de la nit, i ens diuen que estem fallant en la prova. Per què? A causa que a Gaza la gent sofreix més. Ells no entenen -o no volen entendre -que el sofriment de Gaza és la principal eina del MAL. Quan els expliquem, una vegada i una altra, que Hamas utilitza als nens de Gaza com a escuts humans, que Hamas els col·loca intencionadament en la línia de foc, per assegurar-se que morin, que Hamas sacrifica la vida dels joves per guanyar la seva guerra de propaganda, la gent es nega a creure-ho. Per què? Perquè no poden creure que éssers humans -éssers humans que es veuen com ells i sonen com ells- siguin capaços de comportar-se d'aquesta manera. Degut a les bones persones sempre es neguen a reconèixer la totalitat del MAL, fins que ja és massa tarda.
Una vegada i una altra ens preguntem per què la gent al món prefereixen culpar-nos , quan els fets indiquen clarament el contrari. De llarg a llarg del món, musulmans fanàtics massacren altres musulmans. A Síria, a l'Iraq, a Líbia, a Nigèria, més nens són assassinats en una setmana que els que moren a Gaza en una dècada. Cada setmana, dones són violades, homosexuals són penjats i cristians són decapitats. Iel món observa, manifesta la seva tímida condemna, i torna obsessivament a condemnar a Israel per lluitar per les nostres vides.
Algunes de les crítiques provenen de l'antisemitisme. Ha aixecat el seu lleig cap una vegada més. A aquestes persones els diem: lluitarem contra ells allà on siguin. Els temps en què els jueus s'escapaven de vosaltres s'han acabat. No callarem enfront de l'antisemitisme i esperem que cada govern, a cada país , que estiguin colze a colze amb nosaltres i lluitin contra aquest mal amb nosaltres.
Què hauria fet jo, que sóc jueu, si hagués viscut a Berlín en 1933, quan Hitler va arribar al poder? Hauria escapat ? Hauria venut la meva casa, hauria venut el meu negoci? hauria tret als meus fills de l'escola en mig de l'any lectiu? O m'hauria dit a mi mateix: això passarà, és simplement una bogeria momentània, Hitler diu totes aquestes coses perquè és un polític que desitja ser elegit. Sí, ell és antisemita, però qui no ho és? Hem passat per coses pitjors. És millor esperar, ajupir el cap. Això també passarà.
Què hagués fet jo, si hagués estat un alemany a Berlín el 18 d'octubre de 1941, quan el primer tren va sortir d'aquesta plataforma, en direcció a l'Est, portant 1.013 jueus entre nens, dones i ancians, tots destinats a morir.
Jo no pregunto que hauria fet si jo hagués estat un nazi, però què hauria fet jo si hagués estat un simple alemany, honest, a l'espera del seu tren diari aquí en aquesta estació? Un ciutadà alemany de la mateixa edat que jo tinc ara, amb fills com els meus; un home que els hagués educat amb els valors de la decència humana bàsica i del dret a la vida, i al respecte. Hauria romàs en silenci? Hauria protestat? Hauria estat un dels pocs berlinesos a unir-se a la clandestinitat antinazi, o hagués estat un dels molts berlinesos que van seguir avançant amb la seva vida fingint que no passava res?
I si jo hagués estat un dels1.013 jueus d’aquell tren? Hi hauria pujat? Hauria tractat d'ajudar a escapolir-se a la meva filla de 18 anys d’edat als boscos del nord? Li hauria suggerit als meus dos fills lluitar fins al final? Hauria deixat caure la meva maleta i començat a córrer? O hauria atacat als guàrdies d'uniformes negres i desitjat una mort ràpida i honorable en lloc de morir lentament de gana i sota tortura?
Crec que sé la resposta i crec que vosaltres també la sabeu.
Cap dels 1.013 jueus que van partir cap a les seves morts va lluitar contra els guàrdies. Ni
ells ni les desenes de milers que els van seguir des d'aquest lloc. Tampoc ho va fer el meu avi, Bela Lampel, quan un soldat alemany se’l va endur des de casa seva a altes hores de la nit el 18 de març de 1944. ”Bitte"(per favor), va dir la seva mare -la meva besàvia Hermine-al soldat alemany. A poc a poc es va posar de genolls i es va abraçar a les botes del soldat.”Bitte, no s'oblidi que vostè també té una mare." El soldat no va dir una paraula. No sabia que des del llit, amagant-se sota el divan, el meu pare l'estava mirant. Un nen jueu de 13 anys que aquella nit es va convertir en un home.
Per què no van plantar cara? Aquesta és la pregunta que em persegueix. Aquesta és la pregunta amb la qual el poble jueu ha estat lluitant des que va partir l'últim tren cap a Auschwitz. I la resposta -l'única resposta- és que no creien en la totalitat del MAL. Sabien, per descomptat, que hi havia gent dolenta al món, però ells no creien en l'existència d'un mal total, un MAL organitzat, sense pietat ni titubejos, un MAL fred que els mirava, però no els mirava ni per un instant, com a humans.
Pels seus assassins, ells no eren persones. no eren mares o pares. No eren fills d'algú. Per als seus assassins, ells mai celebraven el naixement d'un nen, mai s'enamoraven, mai treien al seu vell gos a passejar a les dues del matí, o reien fins a plorar amb l'última comèdia de Max Ehrlich.
Això és el que necessites per matar a un altre home. L’estar convençut que aquell no és en absolut un home. Quan els assassins miraven a les persones que partien d'aquesta plataforma en el seu viatge final, no veien a pares jueus, només a jueus. No eren poetes jueus o músics jueus, només jueus. No eren els senyors *Brauno o els senyors Schwartz, només jueus.
La destrucció comença amb la destrucció de la identitat. No és d'estranyar que el primer que els feien , en arribar a Auschwitz, era tatuar-los un número al seu braç. És *difícil matar a Rebecca Grunwald, una bella jove amb cabells rossos de 18 anys d'edat, però al jueu número 7762A és molt fàcil assassinar-ho. Fins i tot tractant-se de la mateixa persona.
Setanta-cinc anys després, sabem més? Comprenem més?
L'Holocaust va posar davant d'Israel un doble desafiament: d'una banda se’ns va ensenyar que hem de sobreviure a qualsevol preu, i ser capaços de defensar-nos a qualsevol preu. Trens de càrrega amb jueus mai més tornaran a sortir des de cap plataforma del món. La seguretat de l'Estat d'Israel i els seus ciutadans haurà d'estar, per sempre, a les nostres mans únicament . Tenim amics, i estic aquí justament entre amics . La nova Alemanya ha demostrat la seva amistat envers Israel una vegada i una altra, però no hem de, i no podem, lliurar-nos a ningú més que a nosaltres mateixos.
D'altra banda, l'Holocaust ens va ensenyar que no importa sota quines circumstàncies hem de romandre sempre persones morals. La moralitat humana no es jutja quan tot va sobre rodes, es jutja per la nostra capacitat de poder veure el sofriment de l'altre, àdhuc en els casos quan tenim totes les raons per veure només el nostre .
L'Holocaust no es pot comparar –i no ha de ser comparat- a cap altre esdeveniment en la història humana. Va ser - en paraules de l'autor K. Zetnik, supervivent d’Auschwitz - "un altre planeta". No cal comparar, però si hem de sempre recordar el que vam aprendre.
Una guerra com la que lluitem a dia d’avui, que sembla probable que continuï ,i que el món civilitzat –vulgui o no– estarà involucrat , fa que les dues lliçons que vam aprendre de l'Holocaust estiguin enfrontades .
La necessitat de sobreviure'ns ensenya a colpejar fort per defensar-nos. La necessitat de romandre morals , tot i que les circumstàncies siguin immorals, ens ensenya a minimitzar el sofriment humà tant com sigui possible.
La nostra prova moral no es duu a terme en un laboratori esterilitzat , ni sobre una pàgina d'algun filòsof. En les últimes setmanes, ens hem vist enfront de la prova moral sota intensos combats. Milers de coets van ser disparats contra els nostres ciutadans i terroristes armats van cavar túnels propers als nostres jardins d'infants amb l'objectiu de matar o segrestar als nostres fills.
Qualsevol persona que ens critiqui hauria de preguntar-se :"Què faries si vingués algú a l’escola del teu fill amb una pistola a la mà i comencés a disparar?"
*Hamas, a diferència de nosaltres, vol matar jueus. Homes , dones , joves o vells, soldats o civils. No veuen cap diferència, perquè per a ells no som persones. Som jueus i això és raó suficient per assassinar-nos.
La nostra prova moral, fins i tot en aquestes circumstàncies, és continuar però distingint entre enemics i innocents. Cada vegada que un nen mor a Gaza, em trenca el cor. Ells no són Hamas, no són l'enemic, són només nens.
Per això , Israel és el primer país en la història militar que informa al seu enemic per endavant on i quan va a atacar, a fi d'evitar víctimes civils. Israel és l'únic país que transfereix aliments i medicaments al seu enemic, mentre que la lluita continua. Israel és l'únic país on els pilots avorten la seva missió perquè veuen civils sobre el terreny. I malgrat tot, moren nens , i els nens no haurien de morir.
Aquí a Europa, i en altres parts del món, les persones estan còmodament assegudes en les seves llars, veient les notícies de la nit, i ens diuen que estem fallant en la prova. Per què? A causa que a Gaza la gent sofreix més. Ells no entenen -o no volen entendre -que el sofriment de Gaza és la principal eina del MAL. Quan els expliquem, una vegada i una altra, que Hamas utilitza als nens de Gaza com a escuts humans, que Hamas els col·loca intencionadament en la línia de foc, per assegurar-se que morin, que Hamas sacrifica la vida dels joves per guanyar la seva guerra de propaganda, la gent es nega a creure-ho. Per què? Perquè no poden creure que éssers humans -éssers humans que es veuen com ells i sonen com ells- siguin capaços de comportar-se d'aquesta manera. Degut a les bones persones sempre es neguen a reconèixer la totalitat del MAL, fins que ja és massa tarda.
Una vegada i una altra ens preguntem per què la gent al món prefereixen culpar-nos , quan els fets indiquen clarament el contrari. De llarg a llarg del món, musulmans fanàtics massacren altres musulmans. A Síria, a l'Iraq, a Líbia, a Nigèria, més nens són assassinats en una setmana que els que moren a Gaza en una dècada. Cada setmana, dones són violades, homosexuals són penjats i cristians són decapitats. Iel món observa, manifesta la seva tímida condemna, i torna obsessivament a condemnar a Israel per lluitar per les nostres vides.
Algunes de les crítiques provenen de l'antisemitisme. Ha aixecat el seu lleig cap una vegada més. A aquestes persones els diem: lluitarem contra ells allà on siguin. Els temps en què els jueus s'escapaven de vosaltres s'han acabat. No callarem enfront de l'antisemitisme i esperem que cada govern, a cada país , que estiguin colze a colze amb nosaltres i lluitin contra aquest mal amb nosaltres.
Altres crítics, tal vegada més il·luminats al seu entendre , prefereixen culpar-nos només a nosaltres del que succeeix a Gaza, perquè saben que som els únics que els escoltem. Ells prefereixen centrar la seva ira sobre nosaltres i perquè saben que estem compromesos amb els seus mateixos valors humans, els quals Hamas rebutja: compassió pels febles, racionalitat, protecció de les persones homosexuals, dels drets de la dona, de la llibertat de religió i la llibertat d'expressió.
No ens enganyem. El mal està aquí. Està al nostre al voltant. Pretén fer-nos mal. El fonamentalisme islàmic és un MAL últim, i igual que el MAL que ja va estar abans , ha après a usar totes les nostres eines contra nosaltres: Les nostres càmeres de televisió, els organismes internacionals, els nostres comitès de recerques i el nostre sistema legal. Així com el terror utilitza coets i terroristes suïcides, utilitza la nostra incapacitat per acceptar que algú aniria a sacrificar els fills del seu propi poble només per aconseguir un titular de suport o una fotografia cridanera.
Dempeus aquí, en aquest lloc, vull dir clarament que els líders de Hamas, una organització terrorista anti-occidental, anti-semita, no poden estar sans i estalvis mentre segueixen atacant a civils innocents. Tal com cada líder europeu faria, així com Estats Units va fer amb Osama Bin Laden, així anem a perseguir a cada líder de Hamas.
Aquest és el MAL al que tots ens enfrontem i al qual Israel es troba enfrontat en primera fila. Europa ha de saber que si nosaltres fallem a detenir-los, ells vindran per vostès . Hem de fer tot el possible per evitar el sofriment i la mort d'innocents, però estem en el lloc correcte per dir-li a tothom: No pujarem al tren novament. Ens protegirem del MAL total.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada